Declaració d’independència del Ciberespai

Governs del Món industrial, vosaltres, gegants fatigats de carn i d’acer, vinc del Ciberespai, la nova llar de la Ment. En nom del futur, us demano als del passat que ens deixeu en pau. No sou benvinguts entre nosaltres. No teniu cap poder allà on ens reunim.

No hem escollit cap govern, ni pretenem fer-ho, per això, m’adreço a vosaltres sense més autoritat que aquella amb la què parla sempre la llibertat. Declaro l’espai global i social que estem construint, independent per naturalesa de les tiranies que tracteu d’imposar-nos. No teniu cap dret moral de governar-nos ni posseïu mètodes per aplicar la vostra llei que hàgim de témer realment.

Els governs obtenen els seus poders justos del consentiment d’aquells que són governats. Vosaltres ni els heu sol·licitat, ni els heu rebut. No us hem convidat. No ens coneixeu, ni a nosaltres ni al nostre món. El Ciberespai no es troba dins les vostres fronteres. No us penseu pas que podeu construir-lo com si es tractés d’un projecte d’obra pública. No podeu. És un acte de la naturalesa que creix a través de les nostres accions col·lectives.

No heu participat a la nostra gran conversa col·lectiva, ni vau crear la riquesa dels nostres mercats. No coneixeu la nostra cultura, la nostra ètica, o els codis no escrits que ja proporcionen a la nostra societat més ordre del que es podria obtenir a través de qualsevol de les vostres imposicions.

Afirmeu que hi ha problemes entre nosaltres que heu de solucionar. Feu servir aquesta idea com a excusa per envair els nostres recintes. Molts d’aquests problemes no existeixen. On realment hi hagi conflictes, on hi hagi errors, els identificarem i els corregirem amb els nostres mitjans. Estem elaborant el nostre propi Contracte social. Aquesta governança prendrà forma d’acord amb les condicions del nostre món, no del vostre. El nostre món és diferent.

El Ciberespai es compon de transaccions, relacions i pensament mateix, disposats com una ona estacionària a la teranyina de les nostres comunicacions. El nostre és un món que es troba al mateix temps a tot arreu i enlloc, però no allà on viuen els cossos.

Estem creant un món al qual tothom hi pot accedir, sense privilegis o prejudicis a causa de la raça, el poder econòmic, la força militar o el lloc de naixement.

Estem creant un món on qualsevol persona, a qualsevol lloc, pot expressar les seves creences, tant és com siguin d’insòlites, sense por de ser forçat al silenci o la conformació.

Els vostres conceptes legals sobre propietat, expressió, identitat, moviment i context, no ens afecten. Tots ells es basen en la matèria, i no hi ha matèria aquí.

Les nostres identitats no tenen cos, per tant, a diferència de vosaltres, no podem obtenir l’ordre per mitjà de la coacció física. Creiem que la nostra governança emergirà de l’ètica, de l’egoisme il·lustrat i del bé comú. Les nostres identitats poden distribuir-se a través de moltes de les vostres jurisdiccions. L’única llei que reconeixeran totes les nostres cultures constituents és la Regla d’or. Esperem poder construir sobre aquesta base les nostres solucions concretes. Però no podem acceptar les solucions que esteu intentant imposar.

Als Estats Units heu creat una llei, la Llei de Telecomunicacions, que repudia la vostra pròpia Constitució i insulta els somnis de Jefferson, Washington, Mill, Madison, De Tocqueville i Brandeis. Aquests somnis han de renéixer ara en nosaltres.

Us fan por els vostres propis fills, perquè són natius en un món on vosaltres sempre sereu immigrants. Com que els teniu por, encomaneu a la vostra burocràcia les responsabilitats parentals que no sou capaços de confrontar per covardia. Al nostre món, tots els sentiments i expressions d’humanitat, des dels més degradants als més angelicals, són parts d’un mateix tot, la conversa global de bits. No podem separar l’aire que asfixia d’aquell sobre el qual baten les ales.

A la Xina, Alemanya, França, Rússia, Singapur, Itàlia i els Estats Units, esteu tractant de prevenir el virus de la llibertat, erigint punts de vigilància a les fronteres del Ciberespai. Això pot servir per contenir el contagi durant un breu període de temps, però no funcionarà en un món que aviat quedarà cobert pels mitjans de transmissió de bits.

Les vostres indústries de la informació, cada cop més obsoletes, es perpetuarien a base de proposar lleis, als Estats Units i a qualsevol altre lloc, que afirmin posseir la paraula arreu del món. Aquestes lleis declararien que les idees són un altre producte industrial, tan noble com un lingot de ferro colat. En el nostre món, qualsevol cosa que pugui crear la ment humana, pot ser reproduïda i distribuïda infinitament a cost zero. La transmissió global del pensament ja no depèn de les vostres fàbriques.

Aquestes mesures cada cop més hostils i colonialistes ens situen a la mateixa posició d’aquells pioners de l’amor per la llibertat i l’autodeterminació que van haver de lluitar contra l’autoritat d’uns poders distants i desinformats. Hem de declarar els nostres “jo” virtuals immunes a la vostra sobirania, encara que continuem consentint el vostre poder sobre els nostres cossos. Ens estendrem pel planeta de manera que ningú no podrà detenir els nostres pensaments.

Crearem una civilització de la Ment al Ciberespai. Que sigui més humana i justa que el món creat fins avui pels vostres governs.

8 de febrer de 1996, Davos (Suïssa).

Manifest cypherpunk

La privacitat és necessària per poder viure en una societat oberta en l’era electrònica. Privacitat no és secretisme. Un assumpte privat és allò que no volem que tothom sàpiga, mentre que un assumpte secret, és allò que no volem que sàpiga ningú. La privacitat és el poder que té un mateix de mostrar-se de forma selectiva al món.

Si dues parts mantenen algun tipus de tracte, cada una d’elles tindrà un record de la seva interacció. Cada part pot parlar sobre allò que recordi; com es podria prevenir això? Es podrien aprovar lleis en contra, però la llibertat d’expressió, encara més que la privacitat, és fonamental en una societat oberta; no volem restringir cap tipus de discurs. Si moltes parts parlen en un mateix fòrum, cadascuna pot dirigir-se a la resta i, entre totes, poden reunir coneixement sobre tercers. El poder de les comunicacions electròniques ha permès aquests discursos en grup, i no desapareixeran simplement perquè ho vulguem.

Com que desitgem la privacitat, ens hem d’assegurar que cadascuna de les parts que participen en una transacció només tinguin el coneixement estrictament necessari per a dur a terme aquella transacció. Com que qualsevol informació pot ser difosa, ens hem d’assegurar que revelem el mínim possible. En la majoria dels casos, la identitat personal no és destacable. Quan compro una revista en un quiosc i pago en efectiu al venedor, no li cal saber qui sóc. Quan li demano al meu proveïdor de correu electrònic que em deixi enviar i rebre missatges, no li cal saber amb qui estic parlant o què estic dient o què m’estan dient a mi els altres; al meu proveïdor només li cal saber com fer arribar el missatge i quants pagaments li dec. Quan el mecanisme subjacent de la transacció revela la meva identitat, la meva privacitat desapareix. No puc mostrar-me de forma selectiva; se m’obliga a revelar sempre el meu jo.

Per tant, en una societat oberta, la privacitat requereix sistemes de transacció anònima. Fins ara, el pagament en efectiu ha estat el principal sistema d’aquest tipus. Un sistema de transacció anònima no és un sistema de transacció secreta. Un sistema anònim dona als individus el poder de revelar la seva identitat quan així ho desitgin i només quan ho desitgin; aquesta és l’essència de la privacitat.

La privacitat, en una societat oberta, requereix també criptografia. Si dic alguna cosa, vull que només la puguin escoltar aquells a qui em dirigeixo. Si el contingut del meu discurs queda a l’abast de tothom, no tinc privacitat. Quan encriptem, posem de manifest el nostre desig de privacitat, i si encriptem amb una criptografia feble, indiquem que no tenim gaire desig de privacitat. A més a més, per revelar la nostra identitat amb seguretat quan el valor predeterminat és l’anonimat, cal una signatura criptogràfica.

No podem esperar que governs, corporacions o altres organitzacions grans i anònimes garanteixin la nostra privacitat de forma altruista. Treuen profit de parlar de nosaltres, i hem d’esperar que en parlin. Provar d’evitar que ho facin és lluitar contra la naturalesa de la informació. No és que la informació vulgui ser lliure, és que anhela ser lliure. La informació s’expandeix per omplir l’espai disponible d’emmagatzematge. La informació és la cosina jove, forta, del rumor; la informació és més àgil, té més ulls, en sap més i és menys comprensiva que el rumor.

Hem de defensar la nostra pròpia privacitat si en volem tenir cap. Hem d’unir-nos i crear sistemes que permetin dur a terme transaccions anònimes. La gent ha estat defensant la seva pròpia privacitat durant segles per mitjà de xiuxiueigs, foscor, sobres, portes tancades, encaixades de mans secretes i missatgers. Les tecnologies del passat no permetien disposar d’una privacitat forta, però les tecnologies electròniques sí que ho permeten.

Nosaltres, els cypherpunks, estem entregats a construir sistemes anònims. Estem defensant la nostra privacitat amb criptografia, amb sistemes d’enviament anònim de correu electrònic, amb signatures digitals i amb moneda electrònica.

Els cypherpunks escrivim codi. Sabem que cal disposar de programari que defensi la privacitat, i com que no aconseguirem privacitat si no disposem d’aquest programari, nosaltres l’escriurem. Publiquem el nostre codi perquè els nostres companys cypherpunks puguin practicar i jugar amb ell. El nostre codi és lliure perquè el pugui usar tothom, arreu del món. No ens preocupa gaire si no aproves el programari que escrivim. Sabem que el programari no es pot destruir i que un sistema àmpliament distribuït no es pot desactivar.

Els cypherpunks deplorem les regulacions de la criptografia perquè l’encriptació és, fonamentalment, un acte privat. L’acte d’encriptar, de fet, elimina informació del reialme públic. Les lleis contra la criptografia només abasten les fronteres nacionals i allà on arriba el braç de la seva violència. La criptografia s’estendrà inevitablement a tot el món i, amb ella, els sistemes de transacció anònima que fa possibles.

Perquè la privacitat s’estengui arreu, ha de formar part d’un contracte social. La gent ha d’implementar aquests sistemes per al bé comú. La privacitat només s’estén fins allà on arribi la cooperació entre companys dins la societat. Nosaltres els cypherpunks ens interessem per les vostres preguntes i preocupacions i esperem poder-vos motivar per tal de no defraudar-nos a nosaltres mateixos. Tot i així, no ens desviarem del nostre camí perquè alguns no estiguin d’acord amb els nostres objectius.

Els cypherpunks estem implicats de forma activa en fer que les xarxes siguin més segures per a la privacitat. Fem-ho junts sense perdre temps.

Endavant.

La promoció, protecció i exercici dels drets humans a Internet

El Consell de Drets Humans de l’Assemblea General de les Nacions Unides, en la seva sessió 32a, del 30 de juny de 2016 (A/HRC/32/L.20):

1. Afirma que els mateixos drets que les persones tenen al món físic, també s’han de protegir en el món digital, en particular la llibertat d’expressió, que és aplicable independentment de les fronteres i a través de qualsevol mitjà de comunicació, d’acord amb els articles 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans i del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics;

2. Reconeix la naturalesa global i oberta d’Internet com a força impulsora per accelerar el progrés cap al desenvolupament en les seves formes diverses, incloent-hi l’assoliment dels Objectius de Desenvolupament Sostenible;

3. Insta tots els estats a promoure i facilitar la cooperació internacional dirigida al desenvolupament de mitjans de comunicació i equipaments i tecnologies de la informació i la comunicació a tots els països;

4. Afirma que l’educació de qualitat juga un rol decisiu en el desenvolupament, i per tant, insta tots els estats a promoure l’alfabetització digital i a facilitar l’accés a la informació a Internet, la qual pot ser una eina important a l’hora de promoure el dret a l’educació;

5. Manifesta també la importància de proporcionar i ampliar l’accés a Internet des d’una aproximació integral basada en els drets humans, i demana a tots els estats que facin esforços per superar les diverses formes de fractura digital;

6. Insta tots els estats a superar la fractura digital de gènere i a potenciar l’ús de tecnologies facilitadores, en particular les tecnologies de la informació i la comunicació, per promoure l’apoderament de totes les dones i les nenes;

7. Encoratja tots els estats a prendre les mesures necessàries per promoure, amb la participació de persones amb discapacitat, el disseny, desenvolupament, producció i distribució de tecnologies i sistemes d’informació i comunicació accessibles per a aquestes persones, incloent-hi tecnologies de suport.

8. Crida tots els estats a abordar els problemes de seguretat a Internet d’acord amb les seves obligacions internacionals en matèria de drets humans, garantint la protecció de la llibertat d’expressió, la llibertat d’associació, la privacitat i altres drets humans del món digital, a través d’institucions democràtiques nacionals transparents, basades en l’estat de dret, d’una manera que es garanteixi la llibertat i la seguretat a Internet per tal que pugui continuar sent una força vibrant que generi un desenvolupament econòmic, social i cultural;

9. Condemna de forma inequívoca totes les violacions i abusos dels drets humans, com ara la tortura, les execucions extrajudicials, les desaparicions forçades i les detencions arbitràries, les expulsions, la intimidació i l’assetjament, a més de la violència de gènere, comeses contra les persones per exercir els seus drets humans i llibertats fonamentals a Internet, i crida a tots els estats a garantir la rendició de comptes en aquest sentit;

10. Condemna de forma inequívoca que es prenguin mesures per prevenir o interrompre intencionadament l’accés a la informació o la seva difusió en línia violant la legislació internacional sobre drets humans i demana a tots els estats que se n’abstinguin i deixin d’adoptar aquestes mesures;

11. Destaca la importància de combatre la la incitació a l’odi, la discriminació o la violència a Internet, tot promovent la tolerància i el diàleg;

12. Crida tots els estats a considerar la formulació i adopció de polítiques públiques nacionals sobre Internet -per mitjà de processos transparents i inclusius amb totes les parts interessades- que tinguin com a objectiu central garantir-ne l’accés universal i els drets humans;

13. Demana a l’Alt Comissionat que prepari un informe sobre vies per superar la fractura digital de gènere des d’una perspectiva de drets humans, tenint en compte l’assessorament dels estats, els procediments especials del Consell de Drets Humans, organitzacions internacionals, institucions nacionals de drets humans, la societat civil, la indústria, la comunitat de tècnics i acadèmics i altres actors interessats, i que el presenti al Consell de Drets Humans en el seu 35è període de sessions;

14. Encoratja els experts que executen els procediments especials del Consell de Drets Humans a tenir en compte en els seus mandats aquestes qüestions sempre que correspongui.

15. Decideix continuar reflexionant sobre la promoció, protecció i exercici dels drets humans -incloent-hi el dret a la llibertat d’expressió- tant a Internet com en d’altres tecnologies de la informació i la comunicació, i també seguir estudiant com Internet pot ser una eina important per fomentar la participació ciutadana, per al desenvolupament a cada comunitat i per exercir els drets humans, d’acord amb el seu programa de treball.

 

 

Visca Catalunya, lliure i digital

Mosaic amb representació de peixos. MNAT Tarragona

Fa molts anys que percebem que en la societat actual un dels principals actius és la informació, i els seus fluxos marquen el dia a dia, a nivell comunicatiu, econòmic i social. Mai com enguany hem pogut percebre-ho a Catalunya, on estem, podem dir que des del 17 d’agost, informativament sobreexcitats. Hem pogut copsar com seguim mitjans de comunicació, periodistes que escriuen en els seus mitjans socials (fins i tot més lliurement, diríem), opinadors que generen múltiples fils amb múltiples entrades (mala època per haver oblidat els avantatges dels blogs). A més a més, el ritme de generació de notícies, dies històrics i esdeveniments que feia anys que no es vivien farà que probablement recordem per sempre la segona meitat del 2017.

Així, hem hagut d’aprendre a cuita-corrents (no tots, els professionals de la informació ja fa temps que hi lluitem) a combatre rumors, a seguir i repiular els perfils institucionals de policies i serveis d’emergències, i a lluitar contra els anomenats trolls, interessats a anar contra tota diversitat religiosa, política i de pensament en general. I avui no parlaré de postveritats ni fakes, només amb les certeses ja patim una infoxicació. En entorns digitals costa molt, ja ho sabem, que de vegades semblen més els lavabos d’establiments de pública concurrència que no pas àgores digitals per construir pensament col·lectiu.

El que poc imaginàvem, fins i tot els entesos digitals, és que hauríem d’aprendre a moure’ns entremig de la internet clandestina. És un país normal aquell on el seu president ha d’anar anunciant pàgines web amb dominis i servidors internacionals quan un estat tanca pàgines web? És un país normal aquell on la gent ha d’aprendre com funciona Tor, un proxy, navegadors sense internet i aplicacions de missatgeria amb màxima seguretat criptogràfica? És un país normal aquell on una jornada electoral esdevé, no ja escaramusses, sinó una guerra digital oberta, en què la munició són adreces IP (a pèl, sense noms de domini), i les tietes i jubilats envien a través de grups de WhatsApp els documents PDF de butlletes que no podran imprimir mai perquè no tenen impressora? Res exemplifica millor el sentit del deure cívic com veure joves universitaris amb portàtils a la plaça Universitat informant gent gran d’on havia d’anar a votar. Garanties? Tal com afirma Castells, «des d’un punt de vista tècnic és certa la cèlebre afirmació de John Gilmore segons la qual els fluxos a internet interpreten la censura (o intercepció) com una errada tècnica i troben automàticament una ruta diferent de transmissió del missatge.»

Perquè tot el que ha tingut lloc al voltant del dia 1 d’octubre ho haurem d’estudiar. No parlo de hashtags, no parlo de piulades, ni d’influencers. Parlo de ciberguerra. Recordo el treball final de grau d’en Jordi Mogas, valorant precedents de ciberseguretat i conflictes entre estats, tot lligant-ho a la possible independència de Catalunya. En aquell moment, un molt interessant treball de reflexió sobre aspectes diversos. Vista la realitat, un preludi.

Fa anys, després de la llei de partits, recordo les dificultats que va tenir l’Estat per tancar el lloc web de Batasuna. Les dificultats inicials de legislar localment un fet global. Regles a mig camí entre la jurisdicció, els paradisos digitals i la llibertat d’expressió. A Catalunya hem vist tancar pàgines web perquè cridaven a votar. I no parlo només de les institucionals, sinó també d’entitats de la societat civil. I enmig de la voràgine, ho hem normalitzat. Hem vist com la policia es presentava a mitjans de comunicació per uns anuncis publicats. I també ho hem normalitzat. Hem reculat en els nostres drets, i no podem considerar-ho una anècdota. La Patriot Act, relacionada amb l’11S, va tenir la conseqüència de perdre valors guanyats al llarg dels anys en nom de la seguretat. En aquell cas, de les persones. Ara, en nom de la seguretat dels estats.

Un altre aspecte a considerar en tot el que està passant és la internacionalització del conflicte. Encara em sobta veure Julian Assange, de WikiLeaks, piulant sobre Catalunya. Hem esdevingut un peó geopolític més en l’intent, per part d’uns països, de fer veure que l’emperador de la Unió Europea va més nu del que ens pensem. En aquest sentit, és molt significatiu veure com alguns actors globals com Anonymous s’han posicionat. Els moviments alternatius al voltant de les xarxes han entès que això no va de Catalunya, sinó de drets digitals, i per això, amb més o menys intel·ligència política, han provat d’afegir el seu gra de sorra cibernètic, amb atacs DoS i d’altres tipus a llocs web de l’Estat.

Es pot creure que això només va d’independència? Certament, acabem l’article rumiant que per poder-ne fer estudis acadèmics possiblement ens falta perspectiva i distància. Però llavors recordes que no estar posicionat pot ser interpretat com a connivència amb la injustícia. I llavors sents que has fet el correcte.

La naturalesa del jo en l’era digital

La naturalesa de la tecnologia moderna

La nostra televisió intel·ligent, el nostre rellotge, els ninos dels nostres fills i el cotxe que conduïm. Tots tenen una cosa en comú: tots treballen per recollir dades -informació personal- nostra, dels nostres amics i de la nostra família.

Tot i que això per si mateix ja podria sonar força estrany, aquest no és el problema real.

La tecnologia moderna funciona acumulant quantitats ingents de dades, sovint dades personals. Això és un fet. No ho podem canviar.

La pregunta important, doncs, és: qui controla les dades que generem, qui n’és el propietari i quins són els mecanismes mitjançant els quals es recull, analitza i transforma tota aquesta informació en serveis i en valor?

Si la resposta fos “jo”, llavors no tindríem cap problema. En un món així, la tecnologia serviria per ajudar els individus amb informació sobre ells mateixos i sobre el món que els envolta, i convertiria aquesta informació en una mena de súper poders útils.

Per desgràcia, no vivim en aquest món.

Avui, la resposta a aquesta pregunta és que corporacions multinacionals com Google i Facebook són propietàries i controlen tant les nostres dades com els sistemes per a obtenir-les, les eines per analitzar-les i per afegir valor a les mateixes.

Avui, les nostres dades són propietat de corporacions i per extensió són disponibles per als governs
Avui, les nostres dades són propietat de corporacions i per extensió estan disponibles per als governs.

Shoshana Zuboff de la Harvard Business School denomina aquest estat sociotecnopolític “Capitalisme de vigilància“, en anglès Surveillance Capitalism.

Per comprendre per què el capitalisme de vigilància és tan problemàtic, hem d’entendre abans dos conceptes fonamentals: la naturalesa del jo i la naturalesa de les dades en l’era digital.

La naturalesa del jo en l’era digital

Segons Steve Krug, autor de Don’t Make Me Think, qualsevol tecnologia ben dissenyada hauria de jugar el rol d’un assistent, interactuant amb una altra persona. Imagineu que volem recordar alguna cosa per més endavant i duem un telèfon intel·ligent amb nosaltres. La conversa podria anar de la següent manera:

Jo: Assistent, recorda’m això per després.

Telèfon: És clar, senyor, ho he anotat a l’aplicació Notes per a vostè.

Jo: Gràcies.

De fet, amb tecnologies com Siri, avui dia ja podem tenir aquest tipus de converses.

Aquesta és la manera generalitzada de veure la nostra relació amb la tecnologia: com una conversa entre dos actors. En aquest cas, jo i el meu telèfon. Entenem que la “vigilància” es produeix quan un tercer captura la informació que flueix entre dos actors. No hi ha diferència amb el que feia l’Stasi quan espiava converses. No és agradable, però és el que els sistemes de vigilància han fet tota la vida.

El nostre telèfon és un assistent, o alguna cosa més?
El nostre telèfon és un assistent, o alguna cosa més?

Però què passa si aquesta ja no és la naturalesa de la nostra relació amb la tecnologia?

Què passa si, quan escrivim un pensament al telèfon per recordar-lo després, el que estem fent, realment, és expandir la nostra ment, expandir-nos nosaltres mateixos fent servir el mòbil o qualsevol altre dispositiu electrònic.

Es pot dir que avui tots som cíborgs. No és que ens haguem fet implantacions de tecnologia al cos, sinó que hem fet una extensió de les nostres capacitats biològiques fent servir la tecnologia. Som éssers fragmentats: amb parts repartides arreu.

Potser ha arribat el moment d’expandir les fronteres del concepte del jo i incloure-hi les tecnologies on ens expandim.

Els nostres dispositius tecnològics s'han d'incloure dins dels límits del jo
Els nostres dispositius tecnològics s’han d’incloure dins dels límits del jo.

Si comencem a veure d’aquesta manera la nostra relació amb aquestes tecnologies -no com una conversa “entre actors” sinó com una part intrínseca de nosaltres mateixos- llavors diverses consideracions s’entenen molt millor:

Primer de tot, que aquest vigilància massiva duta a terme per les grans corporacions no significa una captura de senyal, una captura d’un missatge entre dos, sinó una captura d’un mateix. Penseu ara en el litigi entre Apple i l’FBI, on l’FBI demanava establir un precedent per poder accedir al contingut del telèfon de qualsevol persona. El nostre telèfon ha esdevingut part de nosaltres. Si algú vol accedir al nostre telèfon és, cada vegada més, com si accedís al nostre cervell. I això és una violació de la nostra intimitat. En el món físic ja tenim un ric cos de lleis i regulacions per a protegir la dignitat i els drets bàsics dels éssers humans. Apliquem-les a l’entorn digital.

La vigilància massiva és un assalt a la nostra intimitat
La vigilància massiva és un assalt a la nostra intimitat.

Per altra banda, queda clar que no necessitem reescriure una nova Constitució d’Internet o una Carta Magna per la web, tot el que cal és aplicar en l’era digital la Declaració Universal dels Drets Humans, els drets humans que ja tenim. No hi ha un món real i un món digital. No hi ha drets humans i “drets digitals“. Estem parlant exactament del mateix.

I, finalment, podem començar a comprendre la natura d’aquells que mercadegen amb les nostres dades personals i començar a regular aquesta mala pràctica.

Però abans hem d’entendre la naturalesa de les dades.

La naturalesa de les dades

Sovint llegim que les dades són un recurs valuós. Fins i tot publicacions com Wired l’han definit com el nou petroli. És només perquè no entenem la veritable naturalesa de les dades que aquesta comparació no ens repulsa absolutament.

Posem un exemple:

Imaginem que tenim una figureta de plàstic. Si tenim prou dades sobre aquesta figureta, podríem fer-ne una còpia exacta amb una impressora 3D. Ara imaginem què podem fer si tenim prou dades sobre una persona.

Les dades sobre una cosa, si en tenim suficients, acaben convertint-se en la cosa.

Les dades sobre nosaltres som nosaltres. Nosaltres som les nostres dades.

Les dades personals no són el nou petroli, les dades personals són persones.

Això no vol dir que Google, Facebook, i les incomptables startups de Silicon Valley vulguin fer una còpia 3D de nosaltres. És clar que no. Simplement volen conèixer el nostre perfil. Per estimular-nos. Per guanyar diners.

El model de negoci del capitalisme de vigilància -Google, Facebook i les startups de Silicon Valley– és monetitzar éssers humans. Tots sabem que Facebook i Google tenen granges de servidors gegants. Ens hem aturar a pensar què és exactament allò que estan cultivant. Perquè si ho fem, segurament arribem a la conclusió que el seu cultiu som nosaltres. Què són Google i Facebook sinó granges de cultiu d’éssers humans?

Una granja de servidors
Una granja de servidors.

De fet, la humanitat ha estat practicant variacions d’aquest negoci durant molt de temps.

Entenem per esclavitud el lucratiu -i menyspreable- negoci de control i compra-venda d’éssers humans. El model de negoci de les grans companyies tecnològiques d’avui dia és monetitzar tota aquella part del nostre jo que queda més enllà del nostre propi cos. Com podríem anomenar-ho, doncs?

Representació d'una compra-venda d'esclaus
Representació d’una compra-venda d’esclaus.

No és un problema tecnològic…

Silicon Valley és una nova Companyia Britànica de les Índies Orientals, però el seu sistema modern de colonialisme digital no és tan estúpid per posar grillons físics a les persones. No necessita ser propietari del nostre cos físic, es conforma amb tenir-ne una simulació. A més, com ja hem vist, com més dades nostres tingui, com millor sigui la simulació, més a prop seran de tenir-nos.

La nostra simulació no és una cosa estàtica, és una construcció viva, que respira (en algoritmes, no en cèl·lules biològiques) i que s’actualitza constantment. El nostre jo digital viu als laboratoris de Google o Facebook, i està constantment sotmès a centenars, per no dir milers, d’experiments que volen analitzar-nos i conèixer-nos millor.  Aquests són els tipus d’experiments que, si estiguessin fets amb la nostra persona física captiva, podrien ser considerats crims contra la humanitat.

Tota aquesta informació personal, i la riquesa derivada de gestionar-la, pertany a corporacions i, per extensió (com ens va ensenyar Edward Snowden) és compartida amb governs d’arreu.

Aquest fet genera una diferència de poders gegant entre els individus i les corporacions i entre els individus i els seus respectius governs.

Si agaféssim una càmera i entréssim a les oficines de Google, ens arrestarien. En canvi, Google enregistra un nombre incomptable de cases particulars amb les seves càmeres Nest i converses amb Google Home. El món del capitalisme de vigilància és un món en el qual els qui haurien de tenir dret a la privacitat (els individus), no en tenen, mentre aquells que haurien de ser transparents (les grans corporacions i els governs), sí.

Quan Mark Zuckerberg diu que “la privacitat ha mort”, només parla de la nostra privacitat, no de la seva. Quan es compra una casa, també compra les dues cases del costat, per si de cas. La seva privacitat, la de Facebook, Inc. i la del nostre govern, sí que està garantida.

Si això no sona com una democràcia, és perquè no ho és. El capitalisme de vigilància massiva no és compatible amb la democràcia.

El sistema on vivim avui pot ser descrit com una corporatocràcia, un feudalisme de grans corporacions empresarials.

La nostra és una era neo-colonial de monopolis de multinacionals.

Un imperialisme digital, si voleu.

L’ascens de la corporatocràcia és la recompensa a dècades de foment de la ideologia neoliberal i californiana sense control. A més, va acompanyada d’un increment sense precedents de desigualtat sistèmica, que ha acabat amb 62 persones tenint tanta riquesa com el 50% de la població més pobra del món (uns 3.500 milions de persones).  I tot això té lloc en un escenari en el qual estem destruint el nostre habitat i acabant amb els nostres recursos, tot promovent el canvi climàtic. Per dir-ho clar, és una amenaça existencial a la nostra espècie.

No és un problema de tecnologia.

És un problema de capitalisme.

I la resposta és una democràcia millor i més forta.

Les tecnologies descentralitzades, lliures i que respectin la privacitat, poden jugar un rol important, ajudant-nos a assolir millors llibertats civils i una millor democràcia, però la tecnologia per se no és una bala de plata. Sense elements reguladors i canvis estatutaris, aquestes tecnologies simplement seran declarades il·legals, i les persones que les desenvolupen seran declarats els nous Snowdens i Mannings.

El nostre repte és gegant. Les alternatives que creem han de ser adequades i accessibles. Han de ser dissenyades de manera ètica i amb una naturalesa no-colonial. No és una tasca petita. Però tampoc impossible.

Piràmide del disseny ètic: Els productes haurien de respectar els drets humans, els esforços humans i la nostra experiència
Piràmide del disseny ètic: Els productes haurien de respectar els drets humans, els esforços humans i la nostra experiència.

La batalla per les nostres llibertats civils i per la democràcia es lliurarà en el nostre dia a dia. El resultat determinarà si continuem existint com a éssers quantificats, pagant peatges en un feudalisme digital, o si vivim com a ciutadans lliures, empoderats per la tecnologia que posseïm i controlem com a individus, per explorar el potencial de la nostra espècie i arribar, si cal, fins a les estrelles.

Desitjo i treballo per aquest futur.

Espero que vosaltres també.